Passejant per Sardenya

Això del Ryanair és així. De sobte, dilluns t’enrecordes de que sis mesos enrera havies comprat un bitllet per anar a L’Alguer, per allò de que no aprofitar el preu feia fins i tot vergonya. I fent mans i mànigues, deixes la canalla a casa dels avis (és que ja l’hotel no era tan barat, reis), i surts cap a Girona, fas l’entrepà a la sala d’espera a corre-cuita i de sobte ets amb un paio d’una oficina de turisme italiana parlant en català. Els tenen ben distribuïts per tot el poblet, per que facin més presència, perquè això del català a L’Alguer és com el castellà a Manila, una curiositat desfasada dels llibres de llengua.

– Dona, Pepita, ja quehi som, agafem tres dies, no?
– No serà massa, Antonio?
I clar, fas un birra (picola, que la cosa pica) just en arribar, t’hi atanses, fas un volt, i cagada pastoret perquè ja has vist tot el poble abans d’anar a dormir. Total, és igual, tornem l’endemà, a veure si canvia amb la llum del dia. I sí, canvia, veus els anuncis de les excursions a la inevitable cova, sense la que la tercera edat no sabria què fer.
Mare meua, quins valents aquest personal, no li temen a res! El que calgui per tenir quelcom de nou que explicar jugant al dómino o per impressionar a la portera. El problema va ser
baixar del vaixell que ens hi duia a la mateixa porta de la Grotta di Neptuno, perquè per donar-li emoció allò no tenia cap mena de sistema per atracar civilitzadament, per la passarel·la dels pirates s’havia de sortir.
Laslo sempre present, com no. Pujant unes escales s’arribava a la carretera on l’autobus de línia et deixava en un còmode trajecte des del port. Però clar, aleshores no té cap gràcia.
Esgotada l’excursió, el nostre comodí, només quedava agafar-se un cotxe i voltar per l’illa. Vistes totes les combinacions motrius, bicicleta inclosa, un diligent llogater de cotxes, a qui se l’ha fet venir expressament a l’hotel, ens intenta facilitar un vehicle. Tot bé, cap problema per omplir l’inacabable con
tracte, fins que comprova la data del carnet de la conductora.
– Antonio, ho sento, no sé on tinc el cap. Mira que portar el carnet caducat. Però segur que no es pot conduir així? Però si no sortirem de l’illa…
El nostre sofert llogater no només no ens lloga el cotxe si no que a més ens fa de taxista i ens deixa a l’estació de tren, camí de Sassari. La Pepita, que s’havia portat el bikini, s’ha de conformar amb una visita al museu de mineralogia i amb un plat combinat, i per la tarda amb una magnífica tournée per la industrial vila dePorto Torres, amb la seva flamant central tèrmica i el seu jaciment arqueològic tancat per reformes.
Cafetó i cap a casa, Pepita. Ens fotem una metre de pizza, fem el got sentint a l’aspirant local a guanyar el Gente Joven al pub de la platja, i a veure com ho fem demà per allargar el dia.
– Antonio, tu sabies que això estava aquí?
Mira, ves, ens quedava per veure Fertilia, la capital que Il Duce va projectar per allà, amb el seu cinema, la seva casa del fascio, la seva escola, voltada d’aiguamolls, curiós. I la teníem a tocar. Per sort, al final a la nostra Mediterrània, sempre acaba sortint el sol i qualsevol indret amaga un petit regal de comiat.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s